L’amic Martin Davies m’ha fet arribar el llibre The Wild Rover: A Blistering Journey Along Britain’s Footpaths (London: Collins, 2012; El rodamón: un viatge amb ampolles pels senders britànics) (1, 2). L’autor, Mike Parker, escriu un vívid relat sobre la història i la problemàtica actual dels camins i carreranys del Regne Unit. Tot i la distància geogràfica i cultural, les simil·lituds amb Eivissa i Formentera són manifestes. L’experiència britànica ens pot servir per reflexionar sobre la nostra pròpia xarxa viària rural.
The Wild Rover
Parker descriu el procés de creació de la xarxa de senders públics o amb drets de pas públic (public rights of way) (3), ens apropa al lloc que ocupen els camins en la identitat britànica i al procés a través del qual aquests s’han convertit en part del paisatge cultural i històric. L’autor descriu de forma minuciosa la seua experiència caminant pels recorreguts més emblemàtics del Regne Unit: des de l’antiquíssim Ridgeway, al sud d’Anglaterra; al Pennine Way, que arriba fins Escòcia… fins els mateixos carrers de Londres. L’autor presenta els testimonis d’una multitud de personatges –propietaris, grangers, activistes, artistes, historiadors, excursionistes a peu, en bicicleta o a cavall, etc.– que ofereixen la seua opinió (a favor o en contra) respecte del reconeixement i la promoció dels camins públics.
The Wild Rover és un homenatge a l’extraordinària xarxa de senders que remeten a una història ancestral i que penetren fins a cada racó del país. Parker proclama que es tracta d’un entramat “únic al món” per la seua densitat. Des de les Pitiüses podríem discutir tan gran afirmació: al Mapa Topogràfic de les Illes Balears hi apareixen grafiats 3.500 km lineals de camins a l’illa d’Eivissa; s’hi haurien de sumar tots els carreranys i antics camins de ferradura (la majoria dels quals no figuren a la cartografia oficial), que incrementarien substancialment la xifra. Segons les dades que veurem més endavant, a Anglaterra i País de Gal·les els corresponen 1,6 km lineals de camins públics per cada quilòmetre quadrat. A Eivissa i Formentera encara no sabem quins camins seran declarats públics o amb servitud de pas públic, però aquesta ràtio es podria arribar a multiplicar per cinc. Si Mike Parker es troba entre els pocs britànics que encara no han visitat Eivissa, l’hauríem de convidar.
Origen dels rights of way (camins públics)
Parker ressegueix la turbulenta història dels camins del Regne Unit i traça la cronologia de la recuperació dels drets de pas. Durant els segles XVIII i XIX –el temps de l’expansió industrial i de l’èxode rural– grans extensions d’Anglaterra i Gal·les varen ser privatitzades aprofitant les conegudes Enclosure Acts (Lleis d’encerclament), tancant espais oberts, rapinyant terres d’ús comunitari i passant per damunt de drets ancestrals, com ara els drets de pas (4). Des de llavors ençà, aquests anteriors drets de pas només s’han recuperat a contracor i d’una forma molt fragmentària.
La defensa dels camins públics va començar l’any 1824 a l’àrea de Manchester. S’iniciava com una lluita de classe, liderada per grups socialistes, en enfrontament obert amb posicions més conservadores. Les inciatives legislatives a favor d’obrir els camins sempre provenien de l’ala més radical dels partits Liberal i Laborista (5).
Així, al Regne Unit ha calgut més d’un segle de constant nova legislació per arribar, avui en dia, a “una xarxa mig decent de camins públics per a vianants i un modest dret a caminar per espais oberts, sobretot a la terra no cultivada, a Anglaterra i Gal·les” (Parker, p. 57).
Legislació i catalogació dels camins públics
El 1948 es va aprovar la National Parks and Access to the Countryside Bill (Llei de parcs nacionals i d’accés al medi rural). La seua ambició era crear dotze parcs nacionals i els primers senders de llarg recorregut oficials. Així mateix, pretenia organitzar el caos al voltant dels camins, obligant les autoritats locals a crear un mapa definitiu de la xarxa de drets de pas. Setanta anys després, alguns municipis han catalogat centenars de camins; en canvi, d’altres han fet ben poca cosa. (Un bon exemple d’inventari, que he conegut gràcies a William Beacham, és el mapa interactiu de Somerset, municipi del sud-oest d’Anglaterra.)
El reconeixement dels camins públics britànics no ha resultat una tasca fàcil, especialment quan s’obrien nous trams d’enllaç de rutes oficials. Cada metre de accés a la terra i l’ús dels senders depenia –i continua depenent– de petits matisos de la llei, pràctiques comunes i precedents, tots tamisats en innombrables processos judicials. A partir de 1958 l’associació senderista Ramblers va aconseguir que l’agència cartogràfica nacional, l’Ordnance Survey, començàs a incloure els rights of way o senders públics als mapes oficials. L’any 1965 es va inaugurar el Pennine Way, la primera ruta de llarga distància o Britain’s National Trail, de 258 milles de longitud. Actualment el país compta amb deu National Trails (equivalents als senders de gran recorregut, o GR, a l’Estat espanyol) i altres 1.200 itineraris senyalitzats. La xarxa registrada de camins públics té una longitud d’unes 140.000 milles (225.000 km), que ocupen devers 5.000 km² de superfície.
L’any 2000 es va signar la Countryside & Rights of Way Act (Llei del medi natural i els drets de pas), que estableix fins 2026 el termini per documentar i registrar els camins antics (anteriors a 1949) que encara no apareguin als inventaris o mapes oficials (6). La longitud estimada d’aquests camins és de 10.000 milles a Anglaterra i al País de Gal·les (7). Això significa que milers de carreranys i camins de ferradura s’enfronten a la seua desaparició definitiva, sovint amenaçats per noves construccions o carreteres. Un petit exèrcit de voluntaris està treballant per evitar-ho, com veurem més endavant.
A l’Estat espanyol el desenvolupament de la legislació per defensar els camins públics és molt més recent. El Reglament de Béns de les Entitats Locals (1986) (8), prescriu que les corporacions locals estan obligades a fer l’inventari de tots els seus béns i drets, incloses les vies rurals. Pel que fa als camins, els ajuntaments pitiüsos incompleixen (o ho fan molt parcialment) aquesta obligació legal, en contrast amb la majoria de la resta dels municipis balears.
Dead roads i camins de missa
Tornant a The Wild Rover, m’ha sorprès poder identificar els corpse paths o dead roads (camins de morts) amb els nostres camins de missa, coneguts a Catalunya com ‘camins de vius i de morts’ o ‘camins de sagraments’. Aquests són vies relacionades amb les pràctiques o els serveis religiosos: una xarxa de camins que comuniquen les cases rurals amb els llocs sagrats, l’església o el cementeri de la parròquia.
Mike Parker explica que la malla de camins usats per portar els difunts al seu enterrament sovint són camins generals, però en d’altres casos es tracta de carreranys impregnats d’una reputació sobrenatural i de supersticions. En fer-se les investigacions oficials sobre els camins, apareix de forma persistent la creença que quan un taüt es portava per un camí, aquest automàticament es convertia en un dret de pas (quant sovent hem sentit dir exactament el mateix als nostres majors!). Una vegada quedava establert, el camí es solia tractar amb el major respecte.
Les persones que portaven el taüt havien d’observar fil per randa alguns costums: el difunt sempre havia d’anar amb els peus per davant i, sobretot, la comitiva fúnebre no es podia desviar ni un palm de la ruta, sota amenaça de patir calamitats. Sovent els camins de morts creuaven deliberadament torrents, tanques (stiles) i cruïlles, ja que es pensava que aquests eren llocs liminals que impedien als esperits tornar al nostre món i causar-nos estralls. A les Pitiüses, aquesta feina de caràcter etnogràfic està pendent de realitzar. De fet, documentar i catalogar els camins de missa és una tasca urgent, perquè els informants que els recorden i reconeixen solen ser persones d’edat avançada.
Tancament de camins públics
Per al cas britànic, Parker relaciona el tancament de camins amb “nous” propietaris que són aliens a la tradició local. Per exemple, la cantant nord-americana Madonna, que adquirí una gran hisenda al sud-est d’Anglaterra, va protagonitzar alguns litigis amb excursionistes. A Eivissa i Formentera, un territori on la població d’origen pitiús manté el domini de tres quartes parts del sòl rústic, fer responsables als foranis no sembla un argument capaç d’explicar per si mateix la creixent privatització de l’espai rural.
Més aviat entenc que el progressiu tancament dels camins (o el desviament del seu traçat original) al qual assistim a les darreres dècades a les Pitiüses obeeix a canvis culturals i socials: la majoria de les antigues explotacions agrícoles són ara preferentment llocs de residència, la totalitat de la finca es percep con un jardí particular i s’han anat introduïnt conceptes que fins ara eren aliens al món rural, com la privacitat o la intimitat. Així mateix, l’abandonament del camp –també dels camins– esdevé igualment un factor molt rellevant a l’hora d’entendre la pèrdua de vies públiques.
Respecte de l’esmentat dret a caminar pels espais no cultivats, és sabut que la tradició a Eivissa i Formentera és permetre-hi el lliure accés. Aquesta pràctica consuetudinària està sent limitada perquè xoca amb la potestat dels propietaris particulars de tancar les seues finques. Com a conseqüència d’això, activitats aparentment trivials –però relacionats amb el dret a gaudir del medi natural, reconegut a la mateixa Constitució Espanyola– com anar a buscar pebrassos o simplement passejar pel bosc, no estan garantides en el futur.
Manteniment i ús dels camins
Arreu del Regne Unit existeixen associacions de voluntaris (Ramblers, SusTrans, Open Spaces Society) que vetllen pel manteniment dels senders. Sense la seua feina, molts camins haurien desaparegut. Mike Parker destaca la transversalitat ideològica de participants en aquests grups: tots treballen per al mateix bé comú. El resultat és que camins oblidats durant generacions s’han recuperat, s’instal·len tanques i portes noves allà on hi ha bestiar, les vies es senyalitzen i es fixen als mapes oficials de l’Ordnance Survey. Tanmateix, es tracta d’una feina que una part dels grangers i propietaris que viuen a l’entorn rural no veuen amb bons ulls.
A Eivissa i Formentera sembla plausible adoptar una estratègia similar per a la conservació dels carreranys que, d’altra banda, no és aliena a la nostra tradició: fins els anys setanta del segle XX, els camins públics eren mantinguts de forma comunitària pels mateixos vesins que els transitaven.
Un altre aspecte que es podria importar és la senyalització jeràrquica dels National Trails. Des de camins privats amb accés permès, senders pedestres, camins de ferradura (també aptes per a cavalls i bicicletes), camins amb trànsit rodat (però quads i vehicles tot terreny no permesos) i vies obertes a tot tipus de trànsit (en alguns casos la circulació pot estar limitada segons l’estació de l’any).
Parker també s’interessa pel perfil social dels usuaris dels camins a Anglaterra: observa que els senders no solen ser aptes per a persones amb diversitat funcional i que els més joves i les minories ètniques no els freqüenten. Això posa de manifest diferències culturals. Per il·lustrar-ho, es porta a col·lació el testimoni d’un anglopakistanès de classe mitjana, que afirma que ni a ell ni a la seua família els veuran “humiliant-se vagabundejant com camperols” pels camins.
Inversió pública en els camins públics
Mike Parker adverteix que les retallades pressupostàries dels darrers anys poden comprometre l’accés als camins públics i provocar un retrocés respecte dels drets recuperats. Per què les autoritats locals haurien de millorar la inversió als senders per a vianants? L’autor de The Wild Rover ho argumenta de forma impecable i amb la particular ironia anglesa:
“De fet, els camins per a vianants haurien de ser una de les seccions finançades amb més generositat pel govern local, perquè satisfan perfectament les obsessions i les ortodòxies del moment. Passejar és bo per a la teua salut, tant física com mental. És l’últim en transport ecològic i sostenible. Et fa sortir de la teua petita fortalesa cap a un món en el qual pots topar-te amb un estrany, tenir una conversa agradable i que no intenti matar-te o robar-te. Per tant, passejar és fabulós per combatre la solitud, la sobreexposició al Daily Mail i per ajudar a fomentar la cohesió de la comunitat. I veient llocs nous (i llocs familiars des de nous angles), un passeig ens anima a conèixer el nostre paisatge i el nostre patrimoni. Tot són beneficis amb un camí.” (p. 289)
A Eivissa i Formentera, que gaudeixen d’una conjuntura de comptes públics sanejats, no sembla justificat continuar deixant de banda els camins, una part important de l’herència comuna. Protegir-los significa preservar la història, la cultura i el patrimoni, circular amb comoditat a peu o en bicicleta i fer la nostra vida més feliç i sana. En qualsevol cas, aquí com onsevulla serà necessari un compromís actiu dels ciutadans per conservar aquests béns públics.
(Article enviat per a la seua publicació a l’almanac El Pitiús 2020, editat per l’Institut d’Estudis Eivissencs. Podeu llegir-lo també en castellà o anglès.)
Notes
(1) Les traduccions al català són meues.
(2) The Wild Rover també és el títol d’una cançó popular d’origen irlandès.
(3) Fins allà on sabem, les lleis territorials del Regne Unit no preveuen el concepte de propietat de la terra, sinó que reconeixen drets sobre parcel·les concretes. De forma anàloga, els ‘public rights of way’ són les vies que es consideren de pas públic; per tant, ho tradueixo com ‘camins públics’ o ‘senders públics’.
(4) El poeta romàntic anglès John Clare (1793–1864) va ser testimoni d’aquest accelerat canvi: “Fence meeting fence in owner’s little bounds / Of field and meadow, large as garden-grounds. / In little parcels little minds to please, / With men and flocks imprisoned, ill at ease” (fragment del poema The Mores, citat a The Wild Rover, p. 158). Traducció al castellà (www.letraslibres.com): “Las cercas colocadas por sus dueños en las lindes / de campos y de prados, cual si de jardines se tratara, / forman pequeñas parcelas para satisfacer sus mentes enanas, / con hombres y rebaños aprisionados y a disgusto” (Los páramos).
(5) El 1908, el polític liberal Charles Trevelyan defensava el dret a caminar per les muntanyes britàniques amb aquest al·legat: “Who has ever been forbidden to wander over an Alp? Who has ever been threatened with an interdict in the Apennines? Who has ever warned off the rocks of the Tyrol? Who has ever been prosecuted for trespassing among Norwegian mountains?” (íd., p. 63). (“A qui se li ha prohibit mai passejar pels Alps? A qui se li ha amenaçat mai amb una denúncia als Apenins? A qui se li ha advertit mai a les serres del Tirol? Qui ha estat mai perseguit per intrús a les muntanyes de Noruega?”)
(8) Reial Decret 1372/1986, de 13 de juny. En termes similars s’expressa la Llei 20/2006, de 15 de desembre, Municipal i de Règim Local de les Illes Balears.
Mapa Cultural 